Francesc Ferrer i Guàrdia és un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d'ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies que, a l'Espanya del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d'impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d'una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l'educació dels infants.

La societat –la Ciutat, que és el que fa lliures els homes, com bé es diu des de l'Edat Mitjana des d'una certa saviesa popular– és el resultat, també, de l'obra d'aquells que, a contracorrent, salvant molts obstacles i limitacions, van treballar per assolir algunes de les condicions de respecte a la llibertat i a la qualitat de vida que, a l'actualitat, trobem indispensables. Francesc Ferrer i Guàrdia n'és un clar exemple.

 

ferrerthumb_F010thumb_F040.1thumb_F040.3thumb_Francesc_Ferrer_i_Guardia_i_Soledad_Vllafranca